El Ricard Molina va inaugurar una exposició de paisatges barcelonins urbans i íntims al Bar Nephic (Santaló, 50), que hi serà fins el 27 de juny. Adjunto el text i algunes de les fotos que vam escollir per acompanayr els quadres.
La Barcelona del Ricard Molina
Un citroën tiburón, un quatre llaunes, un porsche; una impala, una vespa, un bus urbà inventat… Són evocacions nostàlgiques i màgiques, coloristes i festives, de la Barcelona Alta, amiga íntima del Ricard Molina i del seu Eixample venerat. Preocupat pel progressiu deteriorament del paisatge del seu país, igual com escriu cartes-denúncia a La Vanguardia, l’artista s’ocupa de reproduir els racons que han sucumbit sota les darreres normatives de l’Ajuntament: hi veiem la desapareguda marquesina del Bauma, la de Can Soteras…
El Ricard Molina forma part de l’actual figuració que sorgeix de la il·lustració, el còmic, els grafitis; amb una sòlida base de dibuix i infinits estudis preparatoris de cada quadre amb llapis, al carbonet, amb muntatges de fotos… (Ricard, ensenya’ls!). Són contorns en negre, taques opaques de color, perspectives inventades… I serà que tots comencen per m? Moscardó, Montesol, Mariscal, Molina…
Els personatges de l’imaginari del Ricard Molina són arquetips barcelonins totalment assimilats a la seva obra: l’executiu que busca taxi, el motorista de la impala, el jesuïta del Sant Ignasi, la minyona que planxa, el seu avi sortint del Quílez, ell de nen sortint de la xarcuteria Tívoli…
Són companys de viatge al llarg de tota la seva trajectòria, des que va començar estampant samarretes als 80’s, a les festes de la universitat. Ara aquí, ara allà… sempre acaben apareixent als seus quadres, murals, dibuixos, decorats, il·lustracions… a tots els productes de la Factoria Molina, el segell de la qual és inconfusible, desacomplexat i fresc. Tant si es tracta dels carrers de Barcelona que ara pengen al Nephic de Santaló, com als paisatges de mar i muntanya que acostuma a exposar a l’estiu, a la seva obra hi trobareu la càlida palpitació que mou el pinzell d’un artista-ecologista: l’amor a la terra, als paisatges, les persones i les coses pròpies i el delit de voler-ho copsar.
Tate Cabré Text i fotos